POEMES
Lluna plena, lluna nova... i qué més dona? Sempre és la mateixa la que ens envolta i veu passar la nostra vida que riu i plora. Aquesta vida nostra és tan curta! Se'ns fa llarga quan s'espera i s'enyora més tard, quan es té alguna cosa. Ens creiem força importants sota l'influx de la lluna i els nostres actes van creixent als ulls de la gent, de cop i volta. Però allà dalt la lluna, blanca i armoniosa, ens cuida i ens vetlla tota la nit, esperant com jo espero trobar un sentit... a tot el que ella envolta. Quan la lluna ha sortit aquesta nit, quart creixent, ha nascut un nen, que tant sols plora. I la mare riu, cantant-li una cançó per fer nones. Passat el temps la lluna creix, ja és lluna plena. El nen també ha crescut i camina de la maneta. Es fa cada cop més gran, deixa la mare enrera. Quan la lluna torna a canviar, quart menguant, el nen és un home. Ja fa temps que falta