POEMES



Lluna plena, lluna nova... i qué més dona?
Sempre és la mateixa la que ens envolta
i veu passar la nostra vida que riu i plora.

Aquesta vida nostra és tan curta!
Se'ns fa llarga quan s'espera i s'enyora
més tard, quan es té alguna cosa.

Ens creiem força importants sota l'influx de la lluna
i els nostres actes van creixent als ulls de la gent, de cop i volta.
Però allà dalt la lluna, blanca i armoniosa, ens cuida i ens vetlla tota la nit,
esperant com jo espero trobar un sentit... a tot el que ella envolta.


                                   



Quan la lluna ha sortit aquesta nit, quart creixent,
ha nascut un nen, que tant sols plora.
I la mare riu, cantant-li una cançó per fer nones.


Passat el temps la lluna creix, ja és lluna plena.
El nen també ha crescut i camina de la maneta.
Es fa cada cop més gran, deixa la mare enrera.

Quan la lluna torna a canviar, quart menguant,
el nen és un home. Ja fa temps que falta la mare,
camina tot sol aleshores.

La lluna cerca el final per a tornar al principi, lluna nova.
L'home tot sol s'en va carrer avall i potser s'enyora,
al recordar el que ha viscut, al sentir neixer un nen que tant sols plora.


Poemes escrits fa uns 30 anys

Comentarios

Entradas populares de este blog

ÚNICOS

COSAS QUE IMPORTAN

YO SOY PORQUE NOSOTROS SOMOS