POEMES
Lluna plena, lluna nova... i qué més dona?
Sempre és la mateixa la que ens envolta
i veu passar la nostra vida que riu i plora.
Aquesta vida nostra és tan curta!
Se'ns fa llarga quan s'espera i s'enyora
més tard, quan es té alguna cosa.
Ens creiem força importants sota l'influx de la lluna
i els nostres actes van creixent als ulls de la gent, de cop i volta.
Però allà dalt la lluna, blanca i armoniosa, ens cuida i ens vetlla tota la nit,
esperant com jo espero trobar un sentit... a tot el que ella envolta.
Quan la lluna ha sortit aquesta nit, quart creixent,
ha nascut un nen, que tant sols plora.
I la mare riu, cantant-li una cançó per fer nones.
Passat el temps la lluna creix, ja és lluna plena.
El nen també ha crescut i camina de la maneta.
Es fa cada cop més gran, deixa la mare enrera.
Quan la lluna torna a canviar, quart menguant,
el nen és un home. Ja fa temps que falta la mare,
camina tot sol aleshores.
La lluna cerca el final per a tornar al principi, lluna nova.
L'home tot sol s'en va carrer avall i potser s'enyora,
al recordar el que ha viscut, al sentir neixer un nen que tant sols plora.
Poemes escrits fa uns 30 anys
Comentarios
Publicar un comentario